Una passejada pels voltants de casa, avui que la neu ha impedit —una cop més, enguany— el transport escolar i disposem de tot el matí per tombar. Tot passejant m’ha vingut al cap el fragment final de «Els morts», el conegut conte de James Joyce inclòs al volum Dublinesos. Us el copio en la traducció catalana de Joaquim Mallafrè: «Uns tous copets al vidre el van fer girar cap a la finestra. Havia començat a nevar altra vegada. Va mirar amb ulls de son els flocs, plata i ombra, caient obliquament a la llum del fanal. Li havia arribat l’hora d’emprendre el viatge cap a ponent. Sí, els diaris tenien raó: la neu era general per tot Irlanda. Queia en cada part de la fosca planúria central, a les muntanyes sense arbres, queia flonjament als aiguamolls d’Allen i, més a ponent, en flonja caiguda, a l’oneig negrós amotinat del Shannon. Queia, també, en cada part del fossar solitari al turó on Michael Furey era enterrat. N’hi havia un tou acumulat a les creus tortes i a les làpides, a les llances de la petita reixa, a les bardisses estèrils. La seva ànima s’esvaní a poc a poc mentre sentia caure la neu calmosament per tot l’univers i en calmada caiguda, com el descens a la seva darrera fi, damunt de tots els vius i els morts.»
Participants: M. Carme i Pep.
— ♦ —
— ♦ —
— ♦ —
